La veritat ofèn, al Japó i aquí també


Avui, 16 de març de 2011, hem tingut constància a través de tots els mitjans de comunicació que el reactor 2 de la central nuclear de Fukushima (Japó) està greument danyat i emetent elevades quantitats de radicació a l'exterior (http://www.elpais.com/articulo/internacional/nueva/cadena/accidentes/complica/situacion/planta/Fukushima/I/elpepuint/20110316elpepuint_1/Tes). De tots és sabut a hores d'ara que el passat divendres 12 de març de 2011, el Japó va ser saccejat per un terratrèmol de 8,9 a l'escala Richter (http://ca.wikipedia.org/wiki/Escala_de_Richter), i aquest, posteriorment va ocasionar un Tsunami. Si bé la majoria d'aquipaments nuclears van resistir bé el brutal terratrèmol, va ser el Tsunami posterior que va causar la fallada en els sistemes de refrigeració de la centra nuclear de Fukushima I.

No em vull estrendre en la narració dels fets, per que d'això en trobarem abastament informació en els mitjans digitals. Vull fer esment però en una manera de fer, molt a la japonesa, però que també veig reflectida a la nostra societat.

Fent lectura d'un article aparegut a El Pais (http://www.elpais.com/articulo/internacional/verdad/descortes/elpepiint/20110316elpepiint_7/Tes), m'ha cridat l'atenció els conceptes del tatemae i del honne. Les cultures xineses i japonesa, a mi personalment, em criden l'atenció per la seva antiguetat, sabiesa acumulada i respecte cap el món interior de cada persona. Molts dels conceptes que incorporem recentment a la nostra societat tenen els seus origens en aquestes cultures. I justament no és que els hagin creat recentment, si no que en tenen una tradició molt estesa en el temps. Fixeu-vos que deia l'article en qüestió:

Decir la verdad en muchos contextos resulta descortés, y los propios nipones aprenden y desarrollan desde pequeños su tatemae (pensamientos que se expresan en público y que no deben ofender a los demás) y honne (lo que se piensa de verdad, y que solo se emplea con gente muy cercana). Un ejemplo claro de uso del tatemae es que un "lo pensaremos..." en el ámbito de los negocios nipones significa en realidad "No insista, no nos interesa".

Aquestes paraules han ressonat dins meu fortament. Descobrir que aquests conceptes tant sutils, i de vegades passats per alt, estan definits i incorporats en la cultura nipona és sorprenent. Però això no és tot. Estic segur que aquesta manera de fer i d'actuar la podem veure reflectida en moltes situacions quotidianes i properes.

Quantes vegades hem escoltat un "ho recollim" o un "ho tindrem en compte" ? .... i després a l'hora de la veritat "res de res" ..... Parlar obertament, amb sinceritat, és un valor preuat per les organitzacions, però al mateix temps amb molts riscos de que t'acabi pasant factura. I això, generalment s'acaba girant en contra de la pròpia organització. M'estalviaré exemples ....

Potser sí que les cultures asiàtiques poden ser un referent en tots els aspectes de creixement personal, gestió emocional, cultura de qualitat i tantes altres coses. Però compte, allà i aquí, la manca de sinceritat té un preu.

Quant difícil és ser transparent !! I quant mal vist està la majoria de vegades !!

PD: sé que tinc un post pendent ..... In progress !!

Creative Commons License
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-No comercial-Compartir Igual 3.0 Espanya de Creative Commons

Teoria bàsica d'indicadors

Fa uns dies que tinc aquest post que em ronda pel cap deixeu-me ans de res que va sobre indicadors, i per si això no fora prou que es tracta d'una teoria/interpretació de caràcter lliure i molt personal. Si amb això no us he espantat, i seguiu llegint, sense cap mena de dubte el tema us interessa.

Resulta que en el món de l'educació, com no podia ser d'altra manera, els indicadors hi són cada cop més presents, com a eina de mesura del progrés o millora de la institucio educativa en el seu conjunt. I lluny d'anar a menys, la tendència sembla que es mantindrà com a mínim. Tota mesura on s'hi relaciona un indicador es realitza a partir d'una situació inicial, en la qual es marca un objectiu desitjable d'assolir, i on, passat un cert temps es mesura la situació final (en la que ens hem apropat més o menys a l'objectiu marcat).

D'aquesta manera el percentatge de millora és una relació entre allò que s'ha progressat realment (diferència entre la situació final real i la situació inicial real) en relació a allò que s'havia planificat millorar (diferència entre l'objectiu marcat i la situació inicial real). Més o menys (i simplificant-ho molt) podem tenir aquestes dos situacions que a continuació es representen. En la primera la situació final és millor que la inicial, mentre que en la segona la situació final és pitjor que la inicial:
Una vegada explicats aquests minims conceptes, permeteu-me desplegar els 4 principis bàsics que tothom hauria de tenir clars (en cas que treballi en aquest mon dels indicadors):
  • 1. Principi d'escasetat. El nombre d'indicadors que descriguin o mesurin el funcionament d'una organització ha de ser petit. No cal tenir molts indicadors per a mesurar tot. Ens podem tornar bojos. Només en cal tenir uns pocs, això sí, molt ben sel·leccionats. Pocs i bons. La situació general de millora (o no) vindrà donada per la suma dels diversos indicadors que tinguem. Per tant millor no complicar la mesura. Les organitzacions ja són prou complicades com per a que ens compliquem més la vida afegint complicacions a nivell de mesura.
  • 2. Principi de maximització. Donat que la millora (o no) vindrà donada per la suma de diversos indicadors, cal fer una projecció (o fixar-se un objectiu) mirant no tant d'apropar-se a aquest objectiu, si no més aviat fixant-se que, en el seu conjunt, l'organització millori. M'explico. En aquells objectius on es vegi que l'organització podrà assolir amb certa facilitat NO s'ha de marcar un objectiu (a priori) massa elevat, més aviat ha de ser MODEST. D'aquesta manera com es tracta d'un indicador amb un objectiu de millora modest, i tenim certeces que l'organització progressarà a millor, ens assegurem que l'aportació de l'indicador al conjunt de l'organització es maximitza.
  • 3. Principi de minimització. Pel que fa al cas en que no tenim certeses respecte a que l'indicador pugui millorar (segona situació dibuixada) llavors el que cal fer és marcar-se un objectiu MOLT AMBICIÓS. D'aquesta manera es minimitzen els empitjoraments, i per tant aquests perden importància en el global de l'organització. Per tant, és la fixació d'objectius on radica el secret. Cal ser molt precís en detectar si un objectiu té molt o poc marge de millora, i llavors fer una suposició en la direcció contrària. Millores molt assolibles amb objectius fixats modestos, i millores difícils d'assolir amb objectius fixats molt ambiciosos !!
  • 4. Principi quiromàntic. Aquest principi és el que tracta sobre el punt més important, els objectius fixats o marcats a priori. És evident que en tant que són una projecció de futur, fixar-se objectius a un termini mitjà (entre tres i cinc anys) té una dosi bastant elevada d'adivinació. Només cal veure la situació econòmica en la que estem ara, i quan lluny ens queda la visió que teniem de tot plegat fa tres anys. Els nostres dirigents no la van ni olorar. Sota aquesta perspectiva es veurà com a molt comprensible que nosaltres, decents modestos, no puguem afinar a l'hora de plantejar o marcar cotes d'objectius en el futur. Cal assumir que el devenir ens portarà unes càrregues d'aleatorietat que MAI podem predir a priori. En canvi SI QUE PODEM raonar, justificar, o trobar explicacions a posteriori. És a dir, fixar un objectiu no és tant crític com puguem pensar. El temps ens dirà si aquest objetiu era massa ambiciós o pel contrari vam atinar en fixar-hi un determinat valor. És una norma universal, tothom podem explicar i justificar a posteriori, però mai a priori.
Bé, espero no que us hagi cansat massa amb l'explicació. Només volia dir que sobre indicadors, preocupeu-vos el just. Ni molt ni poc. I posats a posar exemples podríem plantejar l'indicador d'èxit escolar que actualment està en el 70% (aproximadament) i hi ha fixat l'objectiu de passar al 85% en 8 anys ....

PD: Aquest post està dedicat a Marià Cano (http://mcanosan.blogspot.com/), per les milles que hem fet plegats, tant físicament com conceptualment, en el món dels indicadors i la qualitat en educació.

Creative Commons License
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-No comercial-Compartir Igual 3.0 Espanya de Creative Commons

Twitter o Bloc? Les dos coses.

 
Quan fa una anys va sorgir el micro-blogging (representat ara mateix fonamentalment per Twitter), els experts van augurar una baixada en el nombre de blocs i entrades que es farien en el futur. Potser sí que aquest és el motiu pel qual (al menys en el meu cas), he deixat d'escriure regularment al meu blog, però si sóc honest, crec que es degut bàsicament a un repunt de feina que ja fa uns mesos que dura.

De tota manera, sembla que darrerament començo a tenir un poc més de temps per tal de dicar-lo a les meves cabòries digitals, i d'aquí que torno a agafar la ploma digital per escrire més enllà dels 140 caràcters per tweet. He de confesar que ans de tornar al bloc (sense abandonar Twitter, evidentment) vaig estar pensant i valorant la represa. Al final vaig arribar a unes conclusions que, curiosament avui i per via Twitter, han estat les que m'han impulsat a continuar. Si bé la referència original es troba en l'adreça http://atalaya.blogalia.com/historias/69068 , tot seguit en faig una adaptació i traducció a la meva mida.

Així doncs, per què vull continuar escrivint en aquest bloc?
  1. Perque de vegades necessito dir alguna cosa amb més de 140 caràcters.
  2. Perque en ocasions necessito enllaçar idees que contenen més d'una referència.
  3. Perque el meu bloc té més perspectiva històrica, en el meu cas, i trobo la informació de forma més fàcil que a Twitter.
  4. Perque Twitter és massa instantani, i en el bloc la informació queda visible per més temps. El tweet corre riu avall en la línia de temps.
  5. Perque el bloc em permet organitzar la informació de manera més flexible.
  6. Perque el bloc actua com a autèntica llibreta de notes, on posar les idees i conceptes que considero importants.
  7. Perque els blocs ja tenen deu anys d'història, i encara aguanten. Pel que fa aTwitter, no sabem si el seu èxit el convertirà amb eina permanent o no (encara).
  8. Perque Twitter s'ha d'alimentar, i els blocs acostumen a ser un punt d'on extreure informació per a Twitter. Per tant, algú també ha d'escriure blocs.
  9. Perque hi ha molta gent que encara no està en Twitter, i tal vegada, navegant per la xarxa facin cap aquí.
  10. Perque cansa menys una història bloguera cada 2-3 dies (o quan es pugui) que 400 twits cada dia.
Creative Commons License
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-No comercial-Compartir Igual 3.0 Espanya de Creative Commons

Què tenim?

Fa tant de temps que no escrit en el bloc que la millor manera de reemprendre la seguida m'ha semblatque podia ser reemprenent la ga d'espots publicitaris que una coneguda marca de cerveces fa, vinculats al Barça, del qual n'és un dels esponsor. Els vídeos acostumen a ser emotius, directes, .....


La gent, però, també és força imaginativa, i ràpidament n'ha fet un altre, adaptant el guió per al principal adversari del FC Barcelona, el R. Madrid. El resultat ha quedat prou bé. A veure que en penseu:


PD: i ara que ja he représ el bloc, prometo anar-lo alimentant de forma més regular, de motius, experiències i opinions, relacionades amb l'àmbit educatiu no me'n falten.

Creative Commons License

Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-No comercial-Compartir Igual 3.0 Espanya de Creative Commons